Em pregunto com et deus sentir quan camines per la ciutat que governes i et pugen els colors en veure a algun ciutadà o ciutadana furgant en un dels 2.833 nous contenidors de colors.
Em pregunto com li expliques a les teves filles o fills, que elles o ells acabaran l'escola la setmana vinent i que continuaran menjant, aniran a casal i a la platja o la piscina, però que alguns dels seus companys i companyes, ni déu sabrà si menjaran, aniran a una mesquita a les afores a resar, perquè tu no els hi has concedit la gratuïtat d'un casal i que potser els únics banys que prendran, si encara poden pagar la tarifa de l'aigua que tu has incrementat, seran a la dutxa de casa seva, abans que els desnonin, i que tu, com a alcalde o com a regidor o com a regidora de l'equip de govern, de fet , ni te n'has preocupat ni fotràs res de res.
Em pregunto com es pot dormir sense tranquilitzar la consciència amb diazepam, quan ets un cap de gabinet, o un cap d'urbanisme, o un cap de servei o un gerent i cobres entre 53.000 i 72.000 euros l'any i ni et planteges com poden sobreviure la ciutadania que et paga el sou amb 426 € al mes i, em pregunto com es pot dormir sense fotre's una dosi doble de medicació de rescat, en saber que el teu lloc de treball, és innecessari i injustificable.
Em pregunto com es pot viure durant la resta de la teva grisa vida, sabent que has tingut el poder i l'oportunitat de passar a la història de la teva ciutat com un alcalde o un regidor o una regidora que podia haver millorat les condicions de vida d' 1 de cada 3 ciutadans que viuen en la pobresa, i que l'únic que vas fer, va ser netejar, comprar i endreçar mobiliari i espais urbans.
"Em pregunto per què mai no sabré comprendre
per què el teu benestar serà sempre la torna de la meva pobresa."
(Mai no sabré, Lluís Llach)
