Mil milions de persones que no tenen res

"Viuen per sota el llindar
de la resignació,
amb un forat a l’estómac.
No tenen dret al futur,                                                            
el seu destí ja està escrit,
marcat amb tinta indeleble."

Lletra cançó ‘Mil milions de persones’, Pau Alabajos

La setmana passada vaig assistir a una xerrada d’un diputat del Parlament de Catalunya sobre economia. En el torn obert de preguntes, la gent van preguntar sobre independència, corrupció política, noves propostes econòmiques... servidora es va quedar amb les ganes de fer una pregunta ‘punxeguda’... No sé si per timidesa, per no alarmar al personal o perquè em vaig sentir a anys llum de la resta de la gent, vaig optar per fer-la però de manera privada: ‘Tu què interactues amb tot aquest món de diputats i diputades, directors generals, consellers, càrrecs, tots i totes ‘alto standing’ i que sempre he pensat que viuen en el país de les fades com la Gispert...se n’adonen del que ells i elles anomenen ‘bosses’ de pobresa i exclusió? Se n’adonen que són dinamita pura? que hi ha molta gent que no té res a perdre i que un conflicte violent social pot esclatar en qualsevol moment?”

El bon noi em va contestar: ‘No, no saben que viuen sobre un volcà en erupció’.

No són els únics: penso que moltíssima gent que conec i amb la que em relaciono, no saben que a Catalunya tenim ‘pobres’ sí, d’aquells que no tenen casa, ni feina, ni recolzament familiar, ni subsidi, ni beca de menjador, ni parella, ni res de res...

Deia el Síndic de Greuges la setmana passada que a CAT tenim 285.000 infants en situació de pobresa...(http://www.ara.cat/societat/Sindic-xifra-viuen-pobresa-Catalunya_0_898110390.html) 285.000 nens i nenes!!! Com és que no ens cau la cara de vergonya???? Només són dades, és clar, i la notícia no ha tingut major transcendència: no és el Barça, ni la independència, ni la  princesa i el marit corrupte, ni la commemoració de la república, ni les bajanades que diuen els polítics de torn ni és graciós o agradable per penjar-ho al Facebook o al Twitter... A qui importa que 285.000 nens i nenes passin gana o no estiguin ben alimentats??? Pel que veig a aquests nens i nenes, als seus pares i als treballadors socials que intervenen amb ells.

Conec a aquests infants, tenen noms i sentiments, són aquella família de 3 germans que van a escola en un barri de BCN (no precisament ‘marginal) i que la GENE només els hi ha donat una beca de menjador: un dia menja un germà i els altres 2, asseguts al costat, mengen un crostó de pa que algun monitor de menjador fa la vista grossa i li’n deixa menjar, o bé allò que el seu germà no vol menjar...

Conec als seus pares, són aquella parella a qui van fotre un ERE , estan farts d’enviar CV’s sense resposta i un bon dia el subsidi d’atur es va acabar, i possiblement també els 426€ i un banc els va fer fora del seu pis, i viuen o dormen a casa de familiars o dels avis, a l’espera, moltes vegades, d’un nou desnonament...

I també conec els avis, són aquells que esperen amb un carretó de la compra o amb bosses de plàstic, al costat dels contenidors dels supermercats, allà al vespre, quan tanquen, per agafar els iogurts caducats o el que es pugui aprofitar...

Sé per experiència que la capacitat d’empatia la desenvolupem quan vivim una situació similar a la de la persona que tenim al davant patint. No li desitjo a ningú passar gana, però hi ha gent que es mereixerien viure un temps en la pell dels altres: sense feina, sense subsidis, sense ajudes socials, sense sostre, sense parella, sense família, sense amics, sense...il·lusió per viure.

No us equivoqueu: qualsevol dia, un d’aquests ‘sense’ podem ser nosaltres...