"Viuen per sota el llindar
de la resignació,
amb un forat a l’estómac.
No tenen dret al futur,
el seu destí ja està escrit,
marcat amb tinta indeleble."
Lletra cançó ‘Mil milions de
persones’, Pau Alabajos
La setmana passada vaig assistir a una xerrada d’un
diputat del Parlament de Catalunya sobre economia. En el torn obert de
preguntes, la gent van preguntar sobre independència, corrupció política, noves
propostes econòmiques... servidora es va quedar amb les ganes de fer una
pregunta ‘punxeguda’... No sé si per timidesa, per no alarmar al personal o
perquè em vaig sentir a anys llum de la resta de la gent, vaig optar per fer-la
però de manera privada: ‘Tu què interactues amb tot aquest món de diputats i
diputades, directors generals, consellers, càrrecs, tots i totes ‘alto
standing’ i que sempre he pensat que viuen en el país de les fades com la
Gispert...se n’adonen del que ells i elles anomenen ‘bosses’ de pobresa i
exclusió? Se n’adonen que són dinamita pura? que hi ha molta gent que no té res
a perdre i que un conflicte violent social pot esclatar en qualsevol moment?”
El bon noi em va
contestar: ‘No, no saben que viuen sobre un volcà en erupció’.
No són els únics:
penso que moltíssima gent que conec i amb la que em relaciono, no saben que a
Catalunya tenim ‘pobres’ sí, d’aquells que no tenen casa, ni feina, ni
recolzament familiar, ni subsidi, ni beca de menjador, ni parella, ni res de
res...
Deia el Síndic de
Greuges la setmana passada que a CAT tenim 285.000 infants en situació de
pobresa...(http://www.ara.cat/societat/Sindic-xifra-viuen-pobresa-Catalunya_0_898110390.html)
285.000 nens i nenes!!! Com és que no ens cau la cara de
vergonya???? Només són dades, és clar, i la notícia no ha tingut major
transcendència: no és el Barça, ni la independència, ni la princesa i el marit corrupte, ni la commemoració
de la república, ni les bajanades que diuen els polítics de torn ni és graciós
o agradable per penjar-ho al Facebook o al Twitter... A qui importa que 285.000
nens i nenes passin gana o no estiguin ben alimentats??? Pel que veig a aquests
nens i nenes, als seus pares i als treballadors socials que intervenen amb
ells.
Conec a aquests
infants, tenen noms i sentiments, són aquella família de 3 germans que van a
escola en un barri de BCN (no precisament ‘marginal) i que la GENE només els hi
ha donat una beca de menjador: un dia menja un germà i els altres 2, asseguts
al costat, mengen un crostó de pa que algun monitor de menjador fa la vista
grossa i li’n deixa menjar, o bé allò que el seu germà no vol menjar...
Conec als seus
pares, són aquella parella a qui van fotre un ERE , estan farts d’enviar CV’s
sense resposta i un bon dia el subsidi d’atur es va acabar, i possiblement
també els 426€ i un banc els va fer fora del seu pis, i viuen o dormen a casa
de familiars o dels avis, a l’espera, moltes vegades, d’un nou desnonament...
I també conec els
avis, són aquells que esperen amb un carretó de la compra o amb bosses de
plàstic, al costat dels contenidors dels supermercats, allà al vespre, quan
tanquen, per agafar els iogurts caducats o el que es pugui aprofitar...
Sé per
experiència que la capacitat d’empatia la desenvolupem quan vivim una situació
similar a la de la persona que tenim al davant patint. No li desitjo a ningú
passar gana, però hi ha gent que es mereixerien viure un temps en la pell dels
altres: sense feina, sense subsidis, sense ajudes socials, sense sostre, sense
parella, sense família, sense amics, sense...il·lusió per viure.
No us equivoqueu:
qualsevol dia, un d’aquests ‘sense’ podem ser nosaltres...
